Escrit amb un llenguatge planer, il·lustrat amb imatges

memoOmbres

s’inaugura aquesta exposició…

trobareu la galeria d’imatges del dissabte aquí

Franco%20Battiato%20-%20L%20Ombra%20Della%20Luce.mp3

(aquest enllaç us durà a una pàgina externa per poder-vos baixar la cançó)

_________________________________________

i aquesta és la lletra:

Difendimi dalle forze contrarie,
la notte, nel sonno, quando non sono cosciente;
quando il mio percorso, si fa incerto.
E non mi abbandonare mai…
Non mi abbandonare mai!
Riportami nelle zone più alte
in uno dei tuoi regni di quiete:
E’ tempo di lasciare questo ciclo di vite.
E non mi abbandonare mai…
Non mi abbandonare mai!
Perchè le gioie del più profondo affetto,
o dei più lievi aneliti del cuore,
sono solo l’ombra della luce.
Ricordami, come sono infelice
lontano dalle tue leggi;
come non sprecare il tempo che mi rimane.
E non abbandonarmi mai…
Non mi abbandonare mai!
Perchè la pace che ho sentito in certi monasteri,
o la vibrante intesa di tutti i sensi in festa,
sono solo l’ombra della luce.

… retornemos al origen de la representación icónica como sustituto analógico del sujeto u objeto ausente. Tal función aparece cristalinamente descrita en una hermosa leyenda griega que pretende explicar el origen de la pintura y ofrece ya claves precisas acerca de su función imitativa, sustitutiva y, por ende, mágica. La leyenda narra cómo un joven pastor trazó sobre una roca, con un pedazo de carbón, la silueta de su amada proyectada en sombra por los rayos del sol. Este mítico pastor, supuesto inventor de la pintura, efectuó con su gesto un acto de reproducción imitativa casi prefotográfico, porque la imagen obtenida era una especie de facsímil del cuerpo de su amada, pero era a la vez una operación de magia, ya que le permitía gozar de la presencia de su amada durante su ausencia. Con este antecedente no ha de extrañarnos que en latín arcaico imago significara primero /aparición/, /fantasma y /sombra, antes de convertirse en /copia, /imitación/ y/ reproducción/. El parentesco entre imago y magus y magicus no necesita ser subrayado. La imagen no es más que un ectoplasma gráfico de producción humana.

____________________________________________________________________________________________________

ens l’envia: Matilde C. Cortés

____________________________________________________________________________________________________

L’havia oblidat, i avui quan l’he trobat he pensat que era el paradigma de la fotografia perquè té l’instant, allò efímer, eteri i immaterial que és el moment, l’instant. I ho té per duplicat, és a dir, pel caràcter propi de la fotografia que en essència vol captar un instant precís per convertir-lo en etern i perquè aquest caràcter efímer i eteri es manifesta en l’ombra projectada. Aquest home i la seva ombra estan saltant el toll d’aigua des del 1932 i existiran eternament.

Em sembla un molt bon exemple de tot allò que és immaterial i efímer i, que el desig humà el converteix en quelcom immutable i etern.

Junichirô Tanizaki és un exemple clar de la cultura tradicional japonesa. Aquest breu assaig de 1933 és un clàssic per definir la peculiar estètica japonesa que caracteritza els temples, la decoració, el teatre, el vestuari i tots els objectes nipons. A diferència de la llum i harmonia que els occidentals associem a l’ideal de bellesa, al Japó primen l’ombra, el contrast de la penombra i el buit.